Avui és un dia mes. Cert. És extrany altres anys, quant només faltava un dia per cumplir anys no podia parar de pensar-hi, i notava com aquelles últimes hores es feien tan llargues...
En canvi; aquesta vegada es com si ni m'enrecordes, com si ho hagués fet tota la vida.
Serà cosa de l'edat, que ens anem fent grans i perdem les emocions... en fí, bona nit.
Sona l'alarma del despertador, mig segon de protestes i de cop em ve al cap: 18. ( amb una emoció semblant a la que sents quant et despertes i t'enrecordes que aquell dia vas de colonies amb l'escola )
M'aixeco, i només obrir els ulls les primeres felicitacions cauen com si haguessin estat esperant aquell moment durant molt de temps.
Quan sembla que tot ja s'ha normalitzat camino fins a la cuina on la mare m'ha preparat l'esmorzar, m'asento amb normalitat, casi sense mirar-la i començo a menjar. Noto com si m'estigués mirant i això em comença a incomodar, aixeco el cap i si: m'està mirant. Deixo el got i just al instant a ella se li escapa un somriure. Un somriure que em diu moltes coses, em diu: M'enrecordo com si fos ahir del dia que vas nèixer, o sembla ahir quan encara et venia a buscar a l'escola i et duia al parc i tu protestaves a l'hora de marxar... Com ha passat el temps, tot i que continuem sent els mateixos...
Les coses canvien i les etapes varien, però sempre seguim sent els mateixos,
Sigues sempre tu i mai deixis de fer el que t'agrada!
FELICITATS!
Rai.
